Skip to content

DIGITALITZACIÓ DE LES AULES?

by Pere Monràs on febrer 17th, 2011

ken robinson

L’enunciat dona per pensar

En efecte, primer pensar en què volem dir quan diem digitalització, ja que sembla que es digui que la digitalització és un fi en si mateix, o be, realment, ho veiem com un mitjà?. És que les tecnologies disponibles son l’objectiu i el treball a les escoles ha de focalitzar-s’hi, a costa inclòs d’abandonar la seva missió de ensenyar? O es que hem d’ensenyar la digitalització que seria en altre temps ensenyar a usar el telèfon? O entenem que, tenint aquestes tecnologies, podem començar a dissenyar i treballar en tasques educatives fonamentades en l’aprenentatge des de on està cadascú i en relació a les seves potencialitats més enllà de l’ensenyament uniforme al que cadascú ha de subjectar-s’hi?.

I segon, digitalització a les aules. Francament estem entenent una eina de connectivitat com un nou tipus de pupitre on encasellar als alumnes en un marc físic sota un horari reglat inamovible i controlat? No estem en una societat oberta? Per què ens empenyem a mantenir-la en els espais tancats, físics i mentals? No és des de qualsevol lloc, que la connectivitat l’hem de desenvolupar i practicar? Quina nova migració s’està produint per, des del cor de la natura, no quedar aïllat sinó mantenir-se connectat amb el món sencer?

Cal llegir i rellegir el que diu Robinson i admetre que la presó en la que estem i on volem col·locar els infants i el jovent fou pensada per una societat tancada, industrial, de jornada laboral fixa, de preparació per ser competents i hàbils, en uns moments de la història en el que no existia cap tipus de globalització, no bona ni dolenta, i que l’aïllament de les parts del món no permetien pensar en el tot com un tot. Pensar no formava part del que era necessari potenciar. Per això ja pensaven les “classes dirigents”. I continuem, i continuen, aquestes sectors de decisió (que en diem ara) pensant que els toca a ells pensar en el que toca o no toca.

No anem be. Però no anem be no sols per si tenim o no tenim ordinadors a les aules, o pel desori que ara s’ha organitzat entre els que si el tenen i els que no el tenen, o per què la igualtat de “todos los españoles” no inclou als catalans (quan si ens hi volen incloure per tal de recaptar) i ens toca pagar els ordinadors (no a Extremadura) o pagar peatges a les autopistes (enlloc més passa) etc..El tema es que no va d’això. Va de que no estem fent cas del canvi de paradigmes que s’estan donant.

Podem no entendre que ja predominarà el aprendre del ensenyar, del canvi permanent a la estabilitat desitjada, de la religió col·lectiva a la religió com a creença individual, del cotxe de cavalls al automòbil de vapor i de mil i mil coses més, d’ordre conceptual o d’ordre pràctic.

El problema greu, greu de veritat, és pensar en obsolet, o més encara, amb el pensament de abans tractar les coses d’ara. I això, precisament això, es fa quan a l’ensenyament hi volem aportar les tecnologies però utilitzant els topics de sempre només minorats per les formes més complaents, més acomodatícies (evitant càstigs) i en el fons més “progres” de escassa volada.

Una concepció radical de l’aprenentatge col·laboratiu amb noves tecnologies el tenim per exemple amb una experiència acabada de sortit per l’aprenentatge de les matemàtiques (www.sangakoo.com)

Sense comentaris

Deixa una resposta

Nota: XHTML esta permes. El teu email no serà mai publicat.

Subscriu-te a través de RSS