Skip to content

És la realitat allò que percebem i comprenem?

by Pere Monràs on maig 13th, 2014

Tots hem anat descobrint la realitat que ens ha tocat viure en aquesta etapa de la història. Cada temps té la seva singularitat i els signes del temps són tan difícils de copsar com saber llegir els símptomes que ens els assenyalen.

I com ho fem? Ken Wilber (Ciencia y Religión, Editorial Kairós, 1998) ens hi aproxima quan ens parla de les tres fonts de coneixement que ens ho permeten. Desgranem-les:
1. Els sentits o el coneixement sensorial. Tots hem après que en tenim cinc: la vista, l’oïda, el gust, el tacte i l’olfacte. I tots sabem -perquè ens ho han fet aprendre- que les vies que utilitzem per integrar-los són el sistema nerviós, ja sigui el central, el perifèric (motor i sensitiu), i/o el vegetatiu o autònom. Cadascun d’ells ens dota d’una determinada capacitat. No hi parem gaire atenció, a excepció de quan mermen les seves funcions. I també poc imaginem com podem combinar-los per tal de que es multipliquin les nostres capacitats sensorials fins als seus límits. Un càlcul fet per matemàtics resulta, en termes de combinació de tots amb tots, un total de 325 combinacions. Un exemple: quan gaudeixes les vistes des d’un pic d’alta muntanya i olores la terra humida després d’un bon ruixat mentre la brisa fresca t’acarona la cara i els ocells et canten la seva tendresa. I al sentir tot això em surt un “X” sentit que per ell mateix no es pot comptar numèricament (si és el sentit 265 o el 312) però sí sé que existeix i que em dóna vida. És racional el sentir o es pot racionalitzar el que se sent? És ben sabut que totes les civilitzacions tenen en comú el cant i el ball. Per què llavors molts de nosaltres i en especial el gènere masculí no volem ballar i ens diem que no fa per nosaltres?

2. El coneixement mental. El que ens descriu Wilber molt bé, el budisme. Aquest és el coneixement nostre preferit, des que Descartes, amb el Discurs del mètode assenyalà la importància de l’objectivitat, només admetent allò que és reproduïble i acompleix els principis de la ciència. Tots hem buscat i busquem encara aquest principi d’objectivitat. Quasi bé sempre fora de nosaltres i sovint en els llibres o qualsevol material reproduïble, avui dia amb profussió i més que mai. O bé el busquem en el coneixement que adquirim a les converses amb d’altres. Moltes maneres i totes avantatjoses. Ara bé, el budisme és clarivident, quan ens fa notar una font de coneixement mental que no és externa a nosaltres sinó interna. Aquella que podem explorar quan la ment està calmada i tranquila. Quan a la manera d’un llac calmat, no llancem idees per bellugar la superfície, confiant que la transparència del nostre pensar ens durà a profunditats pròpies poc conegudes. És quelcom que també apliquem quan anem a la recerca de coneixement nou: acostumem a veure l’univers i els astres i no mirem el fons dels nostres oceans encara inexplorats.

3. El coneixement espiritual i/o trascendent. Difícil d’acceptar. Potser el més difícil. No acostumem a veure’l ni a trobar-hi coneixement. M’agrada parlar-ne com aquell coneixement que ens permet donar sentit i propòsit a qualsevol de les coses que fem. Dit altrament, no fem res per fer, sinó que procurem posar en tot el que fem sentit i propòsit, ja sigui respirar, alimentar-se, somiar o reproduir-se. I posar sentit a allò que fas, pot també portar-te a no trobar-li sentit i acabis donant-li sentit per un sentit extern a tu mateix que acceptes per “raons” culturals, creences, tradició o de la teva comunitat. Són el que en diem patrons mentals. Com diu Sygmunt Baumant “quan l’existència humana s’acabi, ja no hi haurà Déu”.

4. El coneixement únic. En quart lloc m’agrada, seguint també a Wilber, el coneixement únic, el que no pot complementar cap altre, ni els pot compensar en res. I diu més, quan diu que l’únic camí per desenvolupar-los és la ciència. Aquesta ciència que hem segrestat com a únic camí propi del coneixement mental, escamotejant la comprensió científica del camí sensorial i espiritual. Aquests camins estan per explorar. En sabem poc d’ells, dominats com estem per la convicció de que l’únic coneixement científic és el mental.

Potser en això darrer hi podem trobar, en gran part, l’engany del materialisme científic que domina el “què fer” de la societat on vivim i per què no, ens explica les turbulències d’ un món occidentalitzat amant desaforat d’allò tangible, del tenir, de l’acumular per acumular, tot sense tenir en compte que estem deixant de ser.

2 comentaris
  1. Javier Cabrera permalink

    Creo que la realidad son ambas cosas; lo que percibimos y comprendemos de ella. Ya bien lo has resumido en estos cuatro tópicos, siendo todos importantes y complementarios los unos a otros. En este punto quisiera resaltar algo; lo real puede ser real para unos cuantos y no para otros. Por ello creo que es importante que entendamos mejor los procesos mentales y reconozcamos que van de la mano con los procesos emocionales. Lo anterior nos podría ayudar a comprender las diferentes formas que tenemos para darle valor a lo que llamamos realidad, más aún en estos tiempos de turbulencia y propósitos de querer que todos pensemos y actuemos de la misma forma, porque es “formalmente correcto”.

    • Bien Javier,
      Comparto tus reflexiones, especialmente, la sensibilidad de resaltar que no es nada bueno que todos pensemos igual.
      Ya conoces le que reflexionamos en los Seminarios cuando decimos:
      “si todos pensamos igual es que nadie piensa”

      La uniformidad es un engaño a la persona ya que no la reconoce y la trata como objeto, “la cosifica”, y el que cree tener la verdad y no acepta que toda verdad es efímera, sólo la podrá sostener por la fuerza del poder.
      Gracias

Deixa una resposta

Nota: XHTML esta permes. El teu email no serà mai publicat.

Subscriu-te a través de RSS